El futur de les treballadores de l’escola concertada

Estem en un moment del panorama educatiu d’aquesta part del país que pot ser determinant pel futur. La baixada d’inscripcions, els debats sobre el paper de l’escola per la cohesió social i l’augment de la confiança en l’escola pública, dibuixen un camí d’oportunitats que les treballadores del món educatiu formal hem de saber aprofitar. Totes les persones de la comunitat educativa que entenem l’educació pública com un bé preuat, a impulsar, a millorar i a preservar hem d’organitzar-nos i acordar una estratègia que permeti evitar que els interessos de les patronals privades de l’educació que viuen de concerts, i els de certa classe política que es troba a gust amb la segregació, tanquin per dalt tota opció de millora substancial.

El juliol del 2016 el Síndic de Greuges publicava un informe sobre la segregació escolar “La segregació escolar a Catalunya (I): La gestió del procés d’admissió d’alumnat, que posava dades a una realitat coneguda per tothom, sobretot a les poblacions més grans. La conclusió, que no permet cap dubte, el model educatiu actual segrega l’alumnat i que sobretot ho fa en tres casos: segons capital econòmic i cultural, als alumnes migrants, i als alumnes d’ètnia gitana.

Aquest informe va provocar un seguit de moviments que van concloure amb el Pacte contra la Segregació Escolar signat pel departament, per molts dels municipis de més de 10.000 habitants i per la patronal de la concertada. Els sindicats de classe i combatius d’ensenyament, la FaPaC i a nivell parlamentari la CUP, van desdir-se’n, ja preveient que un pacte amb la patronal de la concertada no podia en cap cas fer front de forma realista al problema. I aquest pacte, firmat l’any 2018, ha acabat amb un projecte de llei que camí de ser aprovat “si o si” segons el propi conseller Bargalló i que ha generat reaccions dispars.

Per un costat tenim l’escola concertada, veient tremolar el sistema sobre el que tan bé han viscut i corrent a recollir i presentar més de 120.000 firmes entre els seus usuaris en contra del projecte de llei. Unes escoles que s’han mobilitzat instant a les famílies i treballadores a defensar el seu model, ja que els deixa, segons afirmen, penjant d’un fil.

A l’altre costat la reacció dels agents que ja en el seu moment van oposar-se al pacte i que critiquen que el decret és un recull dels acords del pacte i que per tant referma el model concertat. Evidencien que mentre es mantingui un model escolar amb concerts econòmics, es mantindrà la desigualtat, i que el projecte de llei no entoma, per tant, el repte principal, acabar amb la desigualtat de base.

I en mig de tot plegat no podem oblidar que tenim la primera escola concertada religiosa que passa a internalitzar-se a la xarxa pública estant en funcionament, i tenint sobre la taula del departament la petició de 32 centres concertats que volen seguir el mateix camí.

Algú, entre tot aquest recull de notícies i opinions, es preguntarà què passa amb les treballadores dels centres concertats, quin paper juguen actualment, quin haurien de jugar, que ha passat amb els de l’escola de La Concepció internalitzada, i perquè sembla ser que són una part del sector abandonada en certa mesura pels sindicats de classe?

La defensa indispensable d’un model educatiu 100% públic (en titularitat, gestió i provisió), com a únic garant de la igualtat d’oportunitats i distribució justa, que acabi amb els concerts i per tant amb la segregació, no pot deixar de banda tenir un discurs per les treballadores de l’escola concertada. Els sindicats de classe han obviat massa sovint aquest sector de treballadors que el 2017 representava segons dades del propi departament vora del 35% del total de treballadors (Idescat: 2016/17) entre infantil, primària i secundària.

És fàcil pensar, i l’experiència als centres de treball ho corrobora, que molts dels qui en algun moment hem treballat a l’escola concertada o encara ho fem, no és que li tinguem una predilecció especial, com a treballadores, hem de buscar dins el nostre sector (com tota la resta de la classe treballadora) una opció laboral que ens permeti viure. Moltes treballadores entenem que hi estem de pas; i si bé els límits se’ls autoimposa cadascú i són criticables tots, és injust creure que la despreocupació pel sistema educatiu és la base sobre la que pivota aquesta decisió. Fàcilment podríem assegurar que la majoria de les professionals de tots els àmbits de l’escola concertada defensen i creuen en un model educatiu just, igual en oportunitats i que no segregui. Com s’entén llavors la falta de posicionaments públics i de presència als comitès d’empresa de llistes de sindicats de classe i combatius?

Podem aventurar-nos a pensar que la falta d’unes propostes concretes i el fet que les internalitzacions siguin anecdòtiques, generen molts dubtes a les pròpies treballadores. Si s’acabessin els concerts i passéssim a ser una escola pública, com seria el procés? Perquè ens interessa que sigui així? Quina situació laboral em queda? Intentem respondre-ho.

En primer lloc, cal fer una aposta clara per trencar amb aquesta dinàmica i convertir els sindicats de classe, a ulls de les treballadores de la concertada, en els sindicats de preferència.

  • L’estratègia de lluita. Cal començar a implantar l’estratègia de lluita del sindicats combatius, els sector de la concertada està disgregat i sense programa. La relació laboral amb l’empresa és igual que la de molts altres llocs de feina, i són les estratègies del sindicalisme combatiu les que més eficients s’han demostrat en tots els àmbits per aconseguir millores per a la classe treballadora. L’escola concertada és sovint una bassa d’oli de conflictes laborals, sovint sota la “responsabilitat” mal entesa que sentim cap a l’alumnat i les famílies, i que l’empres s’encarrega d’alimentar (com per exemple quan ens demana fer recomptes previs en les vagues), en que no es respon contundentment ni davant d’acomiadaments de companyes i companys.

  • Per l’equiparació completa del conveni. Proposem fer una reflexió col·lectiva que porti a entendre que al diferència existent entre els treballadors de la concertada i la pública no ens converteix en dos àmbits separats, que lluiten per interessos dispars. Justament cal proposar un seguit de mesures que vagin (com en totes les lluites laborals) a millorar les condicions de vida de les treballadores del secor i per tant com a proposta de mínims exigir l’equiparació de càrrega laboral, seguretat en la plaça i de sou de totes les treballadores de l’escola concertada.

En segon lloc serà necessària una argumentació i una estratègia per les internalitzacions, cal una aliança entre els agents de la comunitat educativa implicats i cal que les treballadores de la concertada esdevinguin agents actius de canvi i de pressió.

  • En primer lloc hi ha un argument ideològic de base; la defensa dels serveis públics. Si bé és una necessitat de la classe treballadora i amb les dades a la mà és la única que garanteix la igualtat, és evident que la ideologia dominant, el capitalisme, intenta construir i defensa models individualistes, parlant d’eleccions lliures que no són més que atacs a principis i drets bàsics com la igualtat. Només la implicació en un model públic 100% per part de tota la comunitat educativa pot garantir-la i acabar així amb la falta de responsabilitat (volguda) dels diferents governs.

Vista de la capçalera de la manifestació, 16 novembre 2019 a Barcelona. Autor: Josep Losada.

  • La seguretat del futur laboral. Cal que des l’escola concertada s’entengui que la internalització la xarxa pública no té perquè ser traumàtica ni suposar una pèrdua de seguretat laboral. És evident que és un greuge comparatiu amb aquells qui estan a llistes o han optat a places i caldrà saber trobar la fórmula més adient, però els exemples en les internalitzacions permeten veure que hi ha marge per l’acord. Hem de partir de la idea que aquelles persones que tenen un vincle amb el centre seguirien al seu lloc de feina, que el seu horari passaria a adequar-se a la jornada habitual de l’escola pública i que seguiria així fins la finalització del contracte, quan sortiria la plaça a oposició.

  • Computar l’experiència laboral. La vida laboral de les treballadores d’escoles concertades quan volen integrar-se al sistema públic puntua molt menys, això té sentit que sigui així en l’actualitat, si bé caldria veure què passa en els caso d’escoles absorbides pel sistema públic. Probablement podrien passar a computar com els de les treballadores públiques, també en cas de presentar-se a una plaça d’oposició.

  • Menor pressió empresarial, més qualitat. A l’escola concertada la llibertat del professional per impartir el temari és més limitada, coses com els resultats en competències bàsiques, resultats a la selectivitat, normes d’aprovats i suspesos, dibuixen un model educatiu competitiu que sovint, no té el procés d’aprenentatge de tot l’alumnat al centre i pressiona al professorat (no estem posant en dubte la qualitat i dedicació cap a les seves tasques en cap moment) per acomplir els mínims de tots aquests barems. L’escola pública no té la necessitat per garantir la seva existència de competir en camps de batalla que sovint no tenen res a veure amb l’aprenentatge de l’alumnat i pot, per tant, centrar-se en el desenvolupament.

  • Les treballadores de la concertada són totes les qui fan funcionar el centre. Sovint es pressuposa en aquesta discussió que les persones treballadores dels centres educatius són professores i professors. És evident que no ho entenem així, i que, com quan combatíem la “Llei Aragonès” ara ja aturada, el nostre posicionament és el de la internalització de tots els serveis de l’escola. L’escola és una comunitat educativa que ens implica a totes, i és també, camp de batalla de totes la conquesta d’aquestes demandes.

Per tal de moure a les treballadores de l’escola concertada i sumar-les en la lluita pel servei públic doncs, cal posar però un camí transitable i plausible. Cal que aquestes siguin agents de difusió d’aquesta realitat i evitar així que els discursos alarmistes de les patronals concertades arribin a les treballadores i famílies sense ser contradites com ha passat amb les successives recollides de firmes que acaben de promoure

Per tant cal fer una crida al sindicalisme de classe per abraçar també aquestes treballadores i donar-los espai i discurs, i un projecte de futur encoratjador que funcioni de base en la lluita per un model educatiu 100% públic i gratuït. Aquesta base hauria de construir-se sobre un seguit de propostes concretes que haurien de girar al voltant d’idees clau, i que amb la única voluntat d’encetar el debat i amb cap altre pretensió que la d’aportar la reflexió hem intentat marcar al llarg del text.

Calen doncs unes primeres propostes per construir un sindicalisme diferent a la concertada que demanin l’equiparació salarial i horària de les plantilles, i unes dinàmiques de lluita sindical pensades per aconseguir-ho. Una estratègia compartida per la comunitat educativa que exigeixi clarament la internalització de les concertades, amb un procés clar d’integració del personal, garantint-ne la seva seguretat laboral i incentivant-la a aconseguir la plaça per oposicions.

Només així aconseguirem posar remei a la segregació actual, deixant de finançar-la de facto amb diners públics i cohesionant a tota la població sota un model educatiu garant de la igualtat d’oportunitats per l’alumnat i basant-se en criteris de proximitat, no elitistes construïts en base a la capacitat econòmica de l’alumnat. Les treballadores de la concertada hem de passar a ser agents actius en aquest canvis i el sindicats de classe i combatius hem d’esdevenir els principals aliats del col·lectiu.

11 de març del 2020, Barcelona, Països Catalans

Sectorial Educació de la Coordinadora Obrera Sindical
educacio@sindicatcos.cat
@COSEducacio

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Comunicat de COS Educació sobre l’acord sindical posterior a la mesa sectorial d’educació del 30 de gener del 2020

Arran del context de crisi arreu dels Països Catalans, el sector educatiu ha patit un
procés encobert de privatització sota l’efecte de les retallades, les externalitzacions de
serveis i la falta de democràcia als centres que limita la llibertat de càtedra i la llibertat
d’expressió.

La desinversió dels últims anys està suposant una reducció dràstica dels recursos de les escoles i instituts que es tradueix en manca de personal i de capital per afrontar l’espectre d’atenció a la diversitat, el tancament de nombroses línies, la reducció d’ajuts per a l’adquisició dels recursos bàsics, la dotació de menys beques de menjador, edificis amb mancances estructurals, i un llarg etcètera que repercuteix de forma directa a la qualitat educativa i sobreexplota i sobrecarrega a les treballadores.

La falta de recursos esquitxa també les universitats públiques: la situació del
professorat associat és la viva imatge de la precarietat. Tot i ser una part importantíssima de la docència les associades pateixen any rere any l’encadenament de contractes temporals i sous baixos que obliguen les treballadores a tenir altres feines per poder viure.

L’aplicació de privatitzacions que no funcionen i les portes giratòries han promogut
l’externalització dels serveis educatius públics contractant empreses com CLECE,
Fundesplai, ARAMARK o Fundació Pere Tarrés, que sota uns convenis indignes i uns
salaris d’esclavatge precaritzen a les monitores de menjador, cuineres, ajudants i
vetlladores. La majoria de les empreses esmentades es reparteixen el negoci dels
menjadors escolars i reben subvencions i beques per part de les administracions
públiques que haurien d’anar destinades a cobrir les necessitats alimentàries dels
infants i joves en edat escolar.

Seguint amb les externalitzacions, les empreses de neteja contractades per
l’administració pública són la representació viva de l’aliança entre capitalisme i
patriarcat. En aquest sector professional altament feminitzat els convenis són cada
vegada més desregularitzats, les condicions laborals més precàries i les treballadores
es troben cada vegada més desprotegides.

Pel que fa a la democràcia als centres educatius públics amb l’aplicació dels decrets
de direccions i plantilles de línia ultraliberal, es permet la privatització i la selecció de personal docent sense cap control administratiu sometent a companys i companyes que no són de grat de les direccions a l’assetjament laboral i la coacció.

És per tot això que des de la COS Educació lluitem:

  • Per incrementar els recursos de les escoles, instituts i universitats públiques per
    millorar les condicions de treball de les docents i garantir una educació de qualitat.
  • Per una Formació Professional pública i de qualitat. Contra la reforma Low-Cost
    de la FP que disminueix la qualitat de la formació.
  • Per la internalització de tots els serveis educatius.
  • Per recuperar la democràcia als centres i aturar la coacció i l’assetjament laboral.

Com a COS Educació no farem seguidisme d’iniciatives que deixen al marge la resta de la comunitat educativa, ni restarem sotmeses a les estructures fàctiques que empobreixen les nostres condicions materials de vida i posen en perill la qualitat del sistema educatiu.

Seguirem lluitant des dels centres i des del carrer per una educació pública, de
qualitat, realment inclusiva, popular, laica, coeducadora, en català i al servei de la
classe treballadora.

1 de març de 2020, Baix Llobregat Països Catalans.

Sectorial Educació de la Coordinadora Obrera Sindical
educacio@sindicatcos.cat
@COSEducacio

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

A per totes !! Feminisme per canviar-ho tot.

Un any més, arribem a la jornada de lluita del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, i continuem reivindicant i defensant els nostres drets. Enguany, no podem deslligar la diada de l’actual situació política i econòmica. Els nous governs s’abanderen com a portadors del feminisme, mentre anuncien que no derogaran la reforma laboral, en un context en què ha augmentat la visibilització d’una extrema dreta que avança sense aturador.

Davant l’intent d’institucionalització i cooptació del feminisme per part dels nous governs progressistes, volem expressar els perills que comporta aquesta situació. Cal seguir apuntant a la base del que volem canviar, el sistema capitalista i patriarcal, com a màxim responsable de les  desigualtats, explotacions i opressions que patim les dones treballadores . No ens conformem amb petites reformes com posar dones al capdavant de l’exèrcit, la guàrdia civil, de ministerios o l’Ibex 35.

El sistema capitalista, patriarcal i racista en què vivim segueix sent l’eix vertebrador de totes les violències que patim les dones . Tanmateix, la nostra lluita no és una lluita aïllada de la lluita de classes, perquè seguim sotmeses a un sistema que aposta pel màxim benefici d’unes elits i del mercat, en detriment de la vida de la resta.

Els estats espanyol i francès continuen sent estructures al servei del capital, que troba en la violència contra les dones un aliat privilegiat per sotmetre i perpetuar la nostra explotació: salaris més baixos, discriminació laboral, més temporalitat en els nostres contractes, habitatge inaccessible, assumpció exclusiva de les cures, etc.

Aquesta violència és l’expressió més visible d’una violència estructural que afecta les condicions materials i afectives de les dones i ens porta cap a una situació de precarietat. La justícia, els cossos policials, el sistema sanitari, el sistema de pensions, els lobbies de poder, les lleis reguladores del dret són altres expressions de violència perpetuades per les mateixes institucions, mentre algunes s’autoanomenen ‘feministes’. Nosaltres tenim clar que per aconseguir una millora de les condicions de vida de totes les dones treballadores dels Països Catalans –i del món– cal avançar cap a una revolució feminista i socialista.

El repte és gran, però també ho són els ànims. La nostra tasca és immensa, hem de feminitzar totes les lluites socials: en defensa de l’habitatge, en defensa dels serveis públics i en defensa de la millora de les condicions laborals. Hem de tenir clar que com a feministes també som antifeixistes i ataquem el feixisme més descarat que ha tornat a treure el cap.

Volem atacar també els valors catòlics i tradicionals que ens envolten i exerceixen violència sobre les dones. Estem preparades. Seguirem lluitant pel dret al propi cos, per unes sexualitats lliures, i contra el model de família tradicional. En definitiva, lluitem contra aquest context de violència masclista que va en augment amb un nombre alarmant de feminicidis des de l’inici del 2020.

Aquests últims anys i aquesta jornada de lluita mostren una capacitat de mobilització immensa, i sabem que és el moment per fer passos endavant, dotar-nos d’objectius i de propostes que canviïn les condicions materials de vida de les dones treballadores i que no buidin de contingut i de radicalitat la proposta feminista. Sabem on som i sabem on anem. ANEM A TOTES! Per un feminisme que ho canviï tot, caminem cap a un nou horitzó.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

EL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ FA UN ERO ENCOBERT A LES TEEI DE P3

Les TEEI després de 15 anys treballant a les escoles públiques catalanes, el Departament d’Educació ens vol deixar al carrer !

SIGNEU EL MANIFEST DE SUPORT

Som un col·lectiu de TEEI (Tècniques Especialistes en Educació Infantil) que fa molts anys que treballem al Departament d’Educació. Concretament, la nostra plaça es va crear el curs 2004-2005 per donar resposta a la necessitat educativa que es produïa a les aules de P3 de les escoles públiques catalanes.

L’entrada de les TEEI a P3 va suposar un gran canvi a les escoles, per a les mestres i sobretot pels infants, nosaltres treballem colze a colze amb les mestres tutores fent tota mena de tasques assistencials, educatives i emocionals, acompanyem als infants tenint en compte les seves individualitats, necessitats i aprenentatges. Les TEEI som persones estimades, implicades i valorades per tota la comunitat educativa.

TEEI en lluita

Moltes de nosaltres fa més de deu anys que treballem a la mateixa escola sent part indispensable de l’equip educatiu. En aquests moments ens trobem davant una situació completament injusta, que ens deixarà a moltes de nosaltres al carrer després de quinze anys treballant al Departament d’Educació. Durant tot aquest temps no se’ns ha donat l’oportunitat d’estabilitzar el nostre lloc de treball, tal com permet l’Article 70 de l’EBEP (Estatut Bàsic de l’Empleat Públic) que especifica que “l’execució de l’oferta d’ocupació pública o instrument similar s’ha de desenvolupar dins del termini improrrogable de 3 anys”.

A més, la Directiva 1999/70/CE de la Unió Europea prohibeix aquests abusos en la contractació temporal. Estem en frau de llei! El Govern de la Generalitat, juntament amb els sindicats majoritaris (CCOO i UGT), han negociat una convocatòria d’oposicions de TEEI amb una oferta de places molt inferior a la necessitat estructural del sistema educatiu, i sense garanties de consolidació del lloc de treball (Acord de Govern 48/2017, de 18 d’abril i Acord de Govern 156/2018, de 20 de desembre).

Tenim molt a dir, estem disposades a arribar fins a on calgui perquè les TEEI tinguem un pla de consolidació de les nostres places que s’ajusti a la realitat. Sabem que hi ha altres casos a l’Administració Pública en què, amb voluntat política, s’han aprovat solucions excepcionals per situacions excepcionals. Per exemple recordem la
integració de les escoles del CEPEPC a la xarxa pública amb contracte administratiu per a les treballadores (LLei 14/1983, de 14 de juliol), la contractació de docents de religió a centres públics i la integració a la xarxa pública de centres privats i municipals (Decret llei 10/2019, de 28 de maig). Així que, creiem que és possible trobar una solució i instem a Funció Pública i al Departament d’Educació a parlar per a dur-ho a terme.

El govern i el departament d’educació obre la porta a l’exclusió de dones treballadores,
aquest és el reconeixement que mereixem les TEEI després de tants anys als centres educatius? Convocar oposicions de places ocupades durant dècades per empleats públics temporals no és una consolidació real, genera acomiadaments i cap sanció a l’abusador.

Ajudeu-nos a demanar la fixesa contra la precarietat i l’abús a la temporalitat.
Per això demanem que signeu per a exigir al Govern de la Generalitat de Catalunya que paralitzi aquesta convocatòria d’oposicions i s’assegui a parlar amb el col·lectiu

RECOLLIDA DE SIGNATURES A :

http://chng.it/KYddsvXMQQ

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tot el suport i solidaritat activa amb la vaga general del 30 de gener a Euskal Herria

La COS dóna el suport més enèrgic a la vaga general convocada per les organitzacions integrants de la Carta de Drets Socials d’Euskal Herria en defensa d’un treball, unes pensions i una vida dignes. En aquest context d’auge de la mobilització popular contra les arbitrarietats antidemocràtiques, masclistes i antiobreres de l’Estat espanyol, la classe treballadora basca fa un pas més i demostra la seva unitat per trencar amb la fal·làcia de l’anomenat “oasi basc”.

Contra aquesta mentida, les xifres a EH revelen un retrocés dels salaris, un enduriment dels ritmes de treball i un augment dels acomiadaments, la precarietat juvenil i l’índex de pobresa, que assoleix el valor més alt des de 2008. Però aquesta vaga va més enllà de les millores socials, és un cop a la taula per revertir l’agenda de retallades i auteritat del PNV i la burgesia basca, per dignificar i garantir les tasques de cures, contra els atacs a l’educació pública, la repressió de l’Estat, per conquerir els drets de les dones i persones de sexualitats dissidents contra la violència masclista del sistema i la seva justícia patriarcal.

La vaga general a Hego Euskal Herria ha estat convocada pels sindicats integrats a la Carta Social (LAB, ELA, ESK, STEILAS, Etxalde, EHNE e HIRU), així com per CNT i les organitzacions estudiantils Ikasle abertzaleak, Sindicato de Estudiantes i Ikasle Ekintza, i juvenils Eragin i Ernai. Així mateix, ha rebut les adhesions del Moviment de Pensionistes d’EH, del moviment feminista, la PAH de Bizkaia i Berri Otxoak, entre altres, sumant més de cent organitzacions. La negativa de CCOO i UGT a secundar aquesta vaga desemmascara, un cop més, el seu rol desmovilitzador com a part de l’aparell de l’Estat.

La classe treballadora basca ens dóna una lliçó d’unitat, passa a l’ofensiva, i fa palès el paper de la vaga com a eina de lluita. Concretament, la Carta reivindica l’augment de pensions i salaris en proporció, almenys, al cost de la vida; derogar les reformes laborals de 2010 i 2012 i els aspectes regressius de les reformes de les pensions de 2011 i 2013; una pensió mínima de 1080 euros i un Salari Mínim Interprofessional de 1200; acabar amb la diferència salarial i pensional de gènere; una jubilació anticipada sense penalització després de 40 anys cotitzats; una xarxa de serveis socio-sanitaris pública, universal i gratuïta; una Renta Garantida i RGI del 100% del salari mínim interprofessional; i una normativa específica per a complementar la pensió mínima de 1080 euros.

Des de la COS no podem sinó traslladar el suport més fraternal a la vaga que emprèn el Poble Basc el 30 de gener, difondre aquesta experiència de lluita, prendre’n exemple, i organitzar la solidaritat internacionalista activa a través de la convocatòria de concentracions de suport arreu dels Països Catalans. És aquesta solidaritat la que ens permetrà plantar cara als grans poders econòmics de l’Estat i a aquells que, en nom seu, es preparen per governar contra la classe treballadora i perpetuar el règim del ’78.

Som classe treballadora! La solidaritat és la tendresa dels pobles!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

AMENAÇAT EL DRET A L’EDUCACIÓ A LA BARCELONETA

La gentrificació crònica que pateix el districte de Ciutat Vella sembla no tenir aturador. Malgrat ser un problema reconegut i quantificat per totes les institucions i organismes, estudiat a les Universitats i en boca de les converses de bar o de cua del super, ningú més que l’anomenat activisme li planta cara de manera valenta. No ens hauria d’estranyar que això sigui així si recordem que el propi terme, “gentrificació”, va ser pronunciat  per aquest mateix activisme quan ningú l’havia sentit mai. Totes les institucions, les mateixes que ara reconeixen la qüestió, en negaven l’existència i l’atribuïen a la imaginació paranoica dels qui ho critiquen tot. Però la realitat és més veritable que cap altra cosa i, el pas dels anys, ha deixat per la memòria col.lectiva l’expulsió de milers de veïnes, amb violències tan explícites com el mòbing, els desnonaments o l’augment abusiu de lloguers, i la depauperació dels serveis públics el retrat d’unes institucions que, quan no han restat passives i han preferit mirar cap a una altra banda, s’hi han posat directament a favor. El problema persisteix i, malgrat que tothom ens hem familiaritzat terriblement amb els símptomes, ningú amb poder de decisió s’ha arremangat per tractar la malaltia de fons.

El desmantellament d’un barri no es comença un dia concret i s’acaba un altre. És un procés estructurat, gradual, que va pertorbant i fent incòmode la vida veïnal mentre possibilita que el mercat disposi de cada cop més espai arrabassat al caràcter comunitari. Moltíssimes veïnes hem anat prenent consciència de que aquí s’estan esborrant barris per deixar lloc a un producte de consum. Aquesta consciència implica, inevitablemet, un zel  per les coses públiques. Un interès molt viu per a defensar els nostres CAPs, les nostres escoles, biblioteques, els espais per la gent gran… de la depradació del capitalisme. Una sensació fonamentada que, tot allò que és nostre i ens ha costat tant guanyar, si no ho posem sota custòdia veïnal, ens pot ser arrabassat en un instant. Esborrat. A la Barceloneta, el barri més petit i arraconat del districte, amb 15 000 habitants i 15 milions de visitants consumint-lo tot l’any, el Departament d’Educació i el Consorci d’Educació de Barcelona han anunciat les seves intencions d’aplicar una una nova retallada: consisteix a desplaçar l’alumnat de l’Escola Mediterrània cap a un centre educatiu únic amb l’altre Escola, l’Alexandre Galí, en una fusió que agruparia infantil, primària i secundària i faria desaparèixer el batxillerat.

El gest més urgent del Departament d’Educació que cal al barri és una inversió estructural en l’Institut Joan Salvat-Papasseit i un suport explícit la seva comunitat educativa. N’hi hauria prou amb la visita ordinària d’un inspector d’habitatge per posar una denúncia per mòbing institucional al Consorci ja que l’edifici, literalment, cau a trossos. Cal mantenir i millorar l’oferta pública actual i, si de cas, augmentar-la. Mai reduïr-la. L’exclusió laboral està relacionada amb la dimensió educativa de qui la pateix i si, per una banda, el model econòmic del monocultiu turístic que s’ha imposat ofereix només feines precàries i lloguers abusius, per l’altre, l’Administració ha de garantir una educació de qualitat i pública que possibiliti la promoció social i inserció laboral dels nois i noies del barri, defensant-los del mercat. Enlloc d’això, durant successius governs, s’ha reduït el finançament, s’han desviat recursos i escatimat mitjans als centres educatius públics, desviant fons cap a les escoles concertades i “animant” les famílies a pagar quotes il.legals per l’educació primària obligatòria. D’aquesta manera s’ha empès a bona part de la joventut a omplir una bossa de treballadores al servei de l’explotació. Els nostres joves, els nostres fills i filles.

Les Ampes i, en general, les comunitats educatives dels tres centres, no accepten cap retallada. Encara que els autèntics especialistes en el llocs són els qui els viuen, no han format part activa en cap de les decisions de les polítiques educatives del barri. En tot això només hi ha un dret que no els hi podran negar: el de plantar cara. Defensar les seves escoles tal com són i on són i no deixar tota l’oferta educativa a l’atzar del bon o mal funcionament d’una sola opció. Perquè tenen la convicció de que aquesta aposta respon a l’interès de degenerar, denigrar i foragitar l’escola pública amb l’objectiu de justificar injeccions de capital als centres concertats i seguir perpetrant el procés de privatització de l’ensenyament i la segregació social a la ciutat.

A la Barceloneta calen espais de propietat pública dispersos, que dotin de vida popular i cohesió social uns carrers que estan lluitant per defensar el terreny, polzada a polzada. Calen escoles amb uns treballadors i una comunitat educativa arrelats a la realitat que els envolta, familiaritzats amb l’entorn i les seves dificultats i virtuts. Escoles que funcionen, generen demanda de places i són sentides com a pròpies pels qui les usen. Escoles que aporten prestigi a l’educació pública i autoestima a barris castigats. Que són un reflex fidel de la gent que habita la seva immediatesa, amb migrants, alumnes que demanen atenció més especial, projectes participats pels pares i mares… una escola que respon, exactament, al que se li demana: aguantar l’envestida i recuperar terreny.

Les Ampes sabran despertar complicitats en una xarxa veïnal molt conscienciada respecte al mòbing institucional i a la bona relació entre el mercat i les administracions. Nosaltres, en la part que ens interpel.li, tindrem molt clar amb qui posicionar-nos: amb el nostre veïnat i al costat de les Ampes, per cridar juntes:

TRAIEU LES VOSTRES MANS BRUTES DE LES NOSTRES ESCOLES!

Barcelona 20 de desembre de 2019

Arran Ciutat Vella

COS Educació

CUP Ciutat Vella

Endavant Ciutat Vella

SEPC Ciutadella

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El català ara i sempre la llengua de tots als Països Catalans.

Els intents de divisió feixistes i espanyolistes a les escoles no prosperen, porten 30 anys al pou. Que hi segueixin.

El debat sobre la immersió lingüística torna a estar damunt la taula, aquest cop, de la mà del PSC amb la seva proposta d’adaptar les hores lectives en català, castellà i anglès a l’entorn de cada escola, argumentant que aquesta és la manera d’assolir un «model plurilingüe» i «flexible» que concorde amb la realitat sociolingüística de Catalunya.

El PSC pretén fer una esmena a la totalitat al sistema d’immersió per fer front al «risc» que la llengua materna siga un motiu de divisió a Catalunya, fet que atribueix a la «instrumentalització» i a «l’ús partidista» que «els nacionalismes» han fet de la llengua i de l’escola.

Des de la Sectorial de COS-Educació volem recordar que l’escola en català és de totes i que bona part dels fonaments de la immersió lingüística es basen en la conquesta dels drets socials de les classes populars, de la transformació de les escoles catòliques i franquistes en escoles catalanes arrelades als barris i d’una lluita contra diverses explotacions per construir una comunitat en la que la llengua no pogués servir per separar ni excloure. No va ser una immersió exclusivament idiomàtica sinó una immersió en justícia i igualtat.

Així doncs, l’objectiu de la immersió lingüística ha estat lluitar contra la segregació igualant les condicions de partida de tot l’alumnat pel que fa al domini de la llengua, fent del català la llengua d’acollida per totes les famílies, independentment de la seva procedència, perquè pogueren assolir el mateix coneixement i grau d’inclusió cultural. Cal assenyalar que els atacs contra el català són un fet repetit arreu dels Països Catalans, amb exemples tan lamentables com l’anul·lació del decret de plurilingüisme al País Valencià per part del TSJPV o l’intent d’aplicació del TIL a les Illes. Han estat molts els intents per part de l’Estat Espanyol d’entorpir el procés de normalització lingüística que tants anys portem construint, per això com a Cos-Educació no tolerarem cap pas enrere, i continuarem reivindicant l’aplicació dels drets lingüístics en totes les esferes de la societat.

Tanmateix, nosaltres continuem defensant davant aquesta ofensiva que la realitat sociolingüística de les escoles públiques cada cop és més intercultural i plurilingüe, i per tant, és necessari un nexe aglutinador i cohesionador de la comunicació que esdevinga la ferramenta per assolir els aprenentatges escolars. Eliminar la immersió vol dir crear una fractura social on els més perjudicats seran l’alumnat de classe treballadora.

Malauradament, el PSC defensa la necessitat d’actualitzar el model actual davant la «politització» de la llengua a l’escola, que considera que ha fet l’independentisme. Com a Cos-Educació denunciem que aquesta excusa partidista està totalment allunyada de la realitat perquè els problemes o dèficits que es poden trobar a les escoles públiques no són a causa de l’ús d’una única llengua vehicular en el procés d’aprenentatge, sinó a causa de l’augment de retallades i la privatització implícita que estem patint. Certament, per portar endavant un sistema d’immersió lingüística de qualitat i amb totes les garanties, la comunitat educativa necessitem un programa d’atenció a la diversitat social i, per això, nosaltres defensem que és fonamental que tots els recursos i totes les inversions vagen destinades a l’educació pública.

Barcelona, 26 de novembre de 2019

Per una escola pública, laica, catalana, emancipadora i de qualitat
la lluita és l’únic camí.

COORDINADORA OBRERA SINDICAL – Sectorial d’Educació
educacio@sindicatcos.cat @COSEducacio

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Iniciem la campanya Denúncia Groga contra la segregació i els concerts educatius

Famílies i docents de les escoles segregades s’organitzen contra la política de manteniment i sosteniment amb fons públics dels concerts educatius.

És l’escola concertada responsable de la segregació escolar? són les quotes il·legals un mecanisme més de segregació? és la degradació de l’escola pública (tancament de línies, edificis ruïnosos, implementació de programes dubtosament innovadors, autoritarisme de les “direccions cacics”) necessària per la supervivència dels concerts educatius? Sí, sí i sí.

Iniciem la campanya Denúncia Groga per a obrir un debat entre la comunitat educativa i aglutinar forces per respondre a l’administració.

Posa’t en contacte a: Twitter: @denunciagroga i al mail denunciagroga@gmail.com

www.denunciagroga.info

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Carta oberta al Sr. Bargalló

Benvolgut Sr. Bargalló,

M’adrece a vostè amb tot l’afecte per fer-li saber que ara mateix el sistema educatiu no està passant per un bon moment. No creiem del tot assenyat que ens diga que som uns professionals apalancats, no ho crec que perquè en molts casos hi ha moltes històries de persones que tenim darrere realitats, vides, sentiments. Si és conscient del que està passant, fet que ignore donat que veig que no dóna mostres, veuria que els nostres centres estan perdent allò de tant valor pel que hem lluitat durant anys, això és, la democràcia. No és d’estranyar que vostè comulgue amb el fet que vol quants més interins millor, ja que amb gent que amb terços i mitges jornades pensant en com mantindran la feina i les famílies sense dir ni mu és fàcil dur a terme tot això. Ens ha llançat un dard enverinat diguent-nos que si no estem conformes amb les condicions laborals d’aquest sistema educatiu que l’abandonem. Oi que si? Doncs bé, crec que
això no es produirà; el motiu és perquè moltes de nosaltres portem ací molts més anys que vostè i no ens resignem a deixar de banda un dels pilars dels Països Catalans que estimen i que desitgem que un dia siguen una realitat.
Ah, una última cosa pregunte’s a vostè mateix si el seu govern ho està fent bé o si aquell govern que s’autoanomena independentista està fent el que cal per dotar-nos de la independència intel·lectual com a persones lliures que mereix el ser un estat (almenys una part que és la Comunitat Autònoma de Catalunya). Sinó el resultat és el que es veu: blanc i en ampolla.

Molta sort per tothom!!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Comunicat de suport a l’Institut Mont Perdut de Terrassa

La Sectorial d’Educació de la COS volem manifestar i donar  tot el nostre suport a les reivindicacions i accions de les diverses Assemblees de centres educatius públics que aquestes últimes setmanes han denunciat la política retalladora de recursos del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Més concretament, a les de l’Assemblea Stop Batxillerat Massificat  #nialMontPerdutnienlloc (constituïda per la comunitat educativa de l’Institut Mont Perdut de Terrassa).

L’Assemblea ha fet pública la seva reivindicació d’un segon grup de 2n de Batxillerat, d’acord amb el que estableix la llei.

Si el Departament d’Ensenyament no reverteix la decisió de mantenir tan sols un grup a 2n de Batxillerat, aquest grup podria estar conformat per un nombre d’alumnat proper a 60, una xifra inassumible més enllà de no respectar la ràtio que el propi Departament ha estipulat en 35 alumnes per grup.

Aquest fet, a nivell pràctic, suposa menys professorat i menys recursos humans i pressupostaris. Això entrebanca tots els intents dels diversos professionals per oferir una bona qualitat educativa, representa algun lloc de treball menys i perjudica l’organització de tot el centre, inclosa la pròpia ESO.

Des de la nostra Sectorial signifiquem la importància d’acompanyar, des de tots els sectors possibles i, específicament, des del sindical, les iniciatives d’Assemblees com la del Mont Perdut per tal d’aconseguir realment una educació no segregadora i autènticament democràtica.

Vallès Occidental, 15 de juliol de 2019

Per una escola pública, laica, catalana, emancipadora i de qualitat
la lluita és l’únic camí.

COORDINADORA OBRERA SINDICAL – Sectorial d’Educació
educacio@sindicatcos.cat @COSEducacio

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari